Per millorar la nostra societat actual, és necessari comprendre el context, alguns conceptes i la nostra realitat. Per això, intentarem, de manera senzilla, explicar per què és necessari el feminisme.
El patriarcat és el sistema ideològic i estructural, que dona poder a l’home sobre la dona. Així, justificant-se a partir, de les suposades diferències biològiques entre ells i elles, defineix una organització social desigual, on l’home es troba a la cúspide de la piràmide, i la dona a sota, sent sotmesa i invisibilitzada. I d’aquesta manera, amb l’excusa de seguir l’ordre natural, es conclou que els homes són superiors i les dones inferiors.
Un exemple, és que la majoria dels llocs de poder estiguin ocupats per homes, segons la FEDA, sol el 10% dels llocs d’alta direcció són ocupats per dones. I no és que les dones no siguin tan bones com els homes, i que no siguin capaces de realitzar les tasques com ells. Sinó que és perquè no tenen les oportunitats, i si finalment, ho aconsegueixen, són ridiculitzades o qüestionades, com preguntar amb qui han tingut intimitats.
O també ho és el fet que les dones arran de la història hagin estat invisibilitzades. No és que no existeixin dones científiques, artistes, escriptores, etc. al llarg de la història, sinó que se les ha amagat. Com és Rosalind Frankilin, descobridora de l’ADN, i no Watson i Crick, els quals sempre s’estudien; o Margaret Keane, en què els seus quadres van tenir l’autoria del seu marit; entre moltíssimes d’altres. Però, a més, això no és cosa només del passat, sinó que en la nova pel·lícula Oppenheimer, no menciona a dones importants en el descobriment de la bomba atòmica, com ho és Lise Meitner, descobridora de la fissió nuclear. Això, provoca falta de referents en les noves generacions.
Per altra banda, el masclisme són les creences, actituds, comportaments i omissions que perpetuen la submissió i opressió de la dona. Per tant, el masclisme és la manifestació de la ideologia patriarcal. Per això, qualsevol concepció o idea que es relaciona amb lo “femení” és menyspreat. Així, no només s’ataca a les dones, sinó també a qualsevol home que no segueixi la norma del que s’estableix com a masculí.
D’exemples podríem tenir: mirades lascives amb connotació sexual, quan es va a un lloc no freqüentat per dones o quan es passa per un bar; que et cridin coses des d’un cotxe; que et facin comentaris sexuals en contextos que no pertoca; ser dictades com a “manaires”, quan a un home se li diu que “té dots de líder”; o menysprear una idea d’una dona, i que després digui exactament lo mateix un home, i se li consideri la idea; etc.
I en nivells més alts de violència, ho podrien ser l’assetjament sexual, les agressions sexuals i el tràfic de dones. I tot i això, es continua qüestionant a la dona, de què hi feia en aquestes hores pel carrer, perquè es vestia així, perquè els hi va parlar… Així, no se la percep com una víctima, sinó com la culpable i responsable.
Al final, el masclisme dirigeix la vida de les dones, ja que a través de la por, de la vergonya, etc. influeix les nostres accions: com canviar de vestimenta perquè no et diguin res, passar per un altre carrer per no tenir por, canviar-se de lloc perquè no et toquin… I pel que fa als homes, quan alguns trenquen els esquemes, i responen al masclisme, són considerats com a “calzonazos”; és a dir, se’ls associa a lo femení, perquè és ser menys.
Dins del masclisme, s’engloba els micromasclismes, que es defineixen com les verbalitzacions, actituds o accions subtils que perpetuen la violència cap a la dona en la quotidianitat. El fet que siguin tan subtils, socialment no estan condemnats, és més, la major part de les vegades es minimitzen i es legitimen entre l’entorn social. Per tant, no es reconeixen com una mostra de masclisme, o inclús, poden costar de detectar-les, però continua mantenint l’estructura de poder patriarcal.
Els micromasclismes ataquen la dignitat de les dones, de forma quasi imperceptible, ja que són mostres arrelades a la societat, i que majoritàriament es realitzen sense conseqüències. Per tant, és necessari posar de manifest la desigualtat d’aquests actes normalitzats, per tal de combatre’ls i frenar-los.
Ara bé, la majoria de vegades, qui reivindica aquestes discriminacions són dones, les quals són retratades com a “exagerades”, com ha passat amb el cas Rubiales. On un petó no consentit, primer ha estat objecte de burla, i després, un cop denunciat per part de les futbolistes, han estat acusades de tenir una resposta desmesurada. Actualment, entre alguns homes és objecte de burla i de què “s’ha de vigilar amb el que es fa amb les dones, a veure si et passarà un Rubiales”.
Però tot i així, és feina de totes les persones frenar aquesta forma de violència i discriminació, ja que a poc a poc, pot escalar i convertir-se en formes més greus de violència cap a la dona. Perquè al final, qualsevol mostra de masclisme és un atac més cap a la dona.
Alguns exemples ho són els acudits sobre la menstruació, els feminicidis, de la sogra; el menyspreu de les experiències de les dones; el mainsplaining, que és explicar a una dona més experta que tu una cosa (com un informàtic que li explica a una psicòloga el paper de les hormones); el manspreading, que és el fet que els homes s’asseguin amb les cames obertes, deixant sense lloc a les dones del seu costat; o la càrrega mental, que dictamina que la normalitat de les dones és que han de ser les mestresses de casa, bones mares, aplicades a la feina, l’agenda de casa, i un llarg etcètera, mentre que als homes se’ls felicita per porta la filla al pediatra.
En resum, mentre que el patriarcat és un sistema social que fomenta el poder i l’autoritat dels homes sobre les dones; el masclisme és una ideologia que sosté aquesta superioritat masculina.
Per tot això, existeix el feminisme, que és el moviment social, polític, cultural i econòmic que cerca l’equitat de les dones, a partir de la sublimació de la dona, per tal d’aconseguir la igualtat efectiva. I d’aquesta manera, eliminar la discriminació i violència cap a la dona.
Tanmateix, no busca odiar als homes o que ells siguin inferiors; per exemple, la dona a l’educació no ha desplaçat als homes. Sinó que, el feminisme també els beneficia; ja que s’enfronta amb el masclisme que pressiona als homes, com la masculinitat tradicional que dictamina les característiques que ha de tenir un “home de debò”: no han de mostrar els sentiments, sempre preparats pel sexe, violents per naturalesa, han de ser el proveïdor de la família, que sigui inconcebible que siguin víctimes de violència o violació per part d’una dona, etc.
Per tant, els homes també tenen un lloc dins del feminisme, sense ser ells qui tinguin l’altaveu i els primers llocs. La primera tasca que han de fer els homes és renunciar al seu poder i els privilegis que tenen. Així, s’haurien de qüestionar les seves creences i conductes, escoltar les vivències i coneixements de dones, cedir el lloc a dones que vulguin parlar, i sobretot, frenar les conductes masclistes d’altres homes; o inclús, ser el canvi de la realitat de les dones, com canviar de vorera quan van darrere d’una dona.
També, aquesta ideologia no és el contrari de masclisme, sinó que ho seria l’hembrisme, el qual no existeix. No hi ha cap societat actual ni passada, que hagi tingut una supremacia de la dona.
Tampoc és correcte dir “ni masclisme, ni feminisme: igualtat”. És cert que amb el feminisme se cerca la igualtat, però el terme “igualitarisme” no posa èmfasi a l’arrel del problema, ja que el feminisme indica que vol la sublimació de la dona per estar al mateix lloc que l’home, i així, aconseguir la igualtat. Tanmateix, el terme no va ser elegit amb voluntat, sinó que Alexandre Dumas fill, per ridiculitzar les dones que demanaven el vot femení, les anomenà “feministes” per insultar-les. Però, les sufragistes s’apropiaren d’aquest mot burlesc i el feren seu.
I després de llegir tot això, no pots dir que no ets masclista, perquè és necessari que totes les persones siguem conscients que n’hem estat i que continuem tenint verbalitzacions i conductes masclistes. És normal, hem crescut en una societat masclista, ara bé, és feina de totes revisar-nos, fer consciència i realitzar canvis.
També, és necessari entendre que el feminisme no cerca imposar cap creença o conducta. El feminisme cerca la consciència i el canvi, per exemple, depilar-se és un mandat social, però no es busca criticar les dones que ho facin. Sinó que es mostra que això ha estat imposat i que pot fer-nos sentir incòmodes, però es deixa a la llibertat de cada dona si es vol depilar o no. Per tant, que cada dona pugui ser lliure de poder elegir.
Ara bé, no tot està en mans dels de dalt, sinó que podem:
- Ser conscients de l’alineació i escapar-ne, és a dir, una dona no pot ser masclista, sinó que és alineada, perquè ella no pot exercir aquest poder pel fet de ser dona, sinó que té interioritzat un discurs que va contra ella.
- Reunir-nos amb associacions feministes, per aprendre i conscienciar-nos; per connectar i donar-se suport amb altres dones amb els mateixos valors; crear i debatre estratègies i accions; i empoderar-se.
- Acudir a manifestacions per defensar els drets i combatre les injustícies.
- Educar-nos per educar a altres persones.
- Tenir sororitat, que és la germanor entre dones basada en la solidaritat de compartir experiències, interessos i preocupacions.
Així, seguint les paraules de Marie Shear, feminista i política: “El feminisme és la noció radical que les dones són persones.”
Anto Cantacorps Campos
Equip de sexologia clínica y Salut hormonal Centre Psico
