Autolesions entre adolescents. Com ajudar des de l’entorn familiar?

Autolesions entre adolescents. Com ajudar des de l’entorn familiar?

Avui, dia 1 de març, és el “Dia Mundial de la Conscienciació sobre les Autolesions”. Per aquest motiu, dediquem aquesta entrada del blog a parlar sobre aquestes conductes per tractar de conscienciar i ajudar a les persones que ho sofreixen i a les seves famílies.

Estudis publicats en els últims deu anys centrats a Catalunya indiquen que un 11,4% dels joves s’ha autolesionat almenys una vegada a la seva vida, i a Europa es parla d’una prevalença del 27,6%. Després de la pandèmia, segons les dades recollides per l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), les autolesions de menors han incrementat un 180% en dos anys.

Però,per què han augmentat de forma tan exponencial? De què es tracta? Què hi ha darrere d’aquesta conducta? Què hi pot fer la família?

Seguidament, intentarem resoldre tots aquests dubtes.

 

Què són les autolesions?

Són conductes intencionals que pretenen tenir un impacte immediat sobre el propi cos, sovint amb l’objectiu de reduir un sentiment d’angoixa i/o malestar.El tipus més freqüents són fer-se petits talls, rascades, perforacions amb objectes esmolats, cremades, cops, etc.

Quan una persona s’autolesiona està tractant amb molts pensaments i sentiments intensos, i fer-se mal a si mateix pot semblar-li l’única manera de fer-hi front. L’autolesió posa fi a una tempesta interna, la qual ajuda a enfocar el dolor en un fet que es pot descriure i justificar.

En els casos dels joves, les autolesions sovint també s’associen amb el desenvolupament de la identitat i l’adaptació a les normes socials, el qual durant l’adolescència sol ser un motiu de malestar força comú.

NO parlem d’autolesió quan el propòsit és: plaer sexual, decorar la pell, rituals espirituals, ser part d’un grup, entre d’altres.

 

Per quin motiu les autolesions han augmentat entre els joves?

Quan una persona s’autolesiona sent que no té alternativa, ja que si no porta a terme l’acció pot perdre el control de la situació. Així doncs, l’autolesió es converteix en una elecció forçada per fer front a les seves angoixes, tristeses, pors, ira, etc. Conèixer els motius que hi ha darrere d’aquesta conducta ens ajudarà a comprendre les habilitats que li estan fent falta a l’adolescent per gestionar situacions angoixants.

Un gran nombre d’estudis proposen múltiples motivacions que porten a la conducta d’autolesió. Però, a grans trets, ho podem organitzar amb tres categories:

1. Regulació emocional:Davant un episodi d’emocions fortes i sentiments distorsionants, l’autolesió es considera l’única via per reduir l’angoixa. Es valida el sofriment intern expressant-lo de manera externa, ja que pot resultar més tolerable el dolor físic que l’emocional.
2. Invalidació:Quan la persona es troba en un ambient que propicia la invalidació de sentiments i emocions, l’autolesió l’utilitza com un vehicle per expressar coses de les quals no en pot parlar.
3. Autocontrol i/o càstig:Les autolesions poden actuar com un element per influir sobre el control d’un mateix, o bé, per autocastigar-se davant un acte on la persona considera que està sent dolenta. Els joves són molt més vulnerables davant les experiències socials negatives, com ara l’exclusió social, no arribar a les expectatives del grup d’iguals… Les autolesions poden esdevenir una forma de castigar-se per no encaixar en el grup, sentir-se socialment rebutjat, etc.

Veiem així que darrere les autolesions hi ha una manca derecursos personals. Si una persona aprèn que un mètode directe de demanar/expressar alguna cosa pot ser escoltada i atesa, llavors la necessitat d’utilitzar mètodes indirectes (autolesió) decreix. Per tant, entendre que un acte d’autolesió té la funció de tractar de comunicar pot ser crucial per gestionar-ho de manera efectiva i constructiva.

 

Com influencia a la família? Com ho poden detectar els pares i mares?

Sovint, a casa, l’autolesió monopolitza tots els temes i es converteix en el centre de la vida familiar. Això pot provocar una disminució de les activitats en família, d’oci, temps lliure, disminuir les relacions socials, etc.

En ocasions, poden sorgir conflictes entre els pares i mares sobre com actuar davant la situació, el qual pot ocasionar problemes de parella, sobrecàrrega a l’hora de prendre decisions, adoptar exclusivament el rol de cuidador i que tot giri entorn l’obsessió per controlar els riscos de les autolesions (amagant objectes que puguin utilitzar, control de totes les situacions…). Aquesta situació té un efecte d’esgotament que pot desembocar en por, ansietat, culpa…

A continuació s’enumeren un seguit de signes que podem tenir en compte si sospitem que els nostres fills/es, o algú proper, poden estar autolesionant-se:

• Talls inexplicables, cremades, marques de mossegada, hematomes, etc.
• El jove sempre es manté cobert, per exemple, portant mànigues llargues o pantalons llargs fins i tot durant una època calorosa.
• No es vol canviar de roba al voltant d’altres o evita activitats, com per exemple la natació.
• Roba o mocadors amb sang a les papereres de casa.
• L’adolescent presenta un estat d’ànim baix, deprimit, s’aïlla dels amics i dels familiars.
• Es culpa a si mateix dels problemes, expressa sentiments de fracàs, d’inutilitat o de desesperança.
• Esclats d’ira.

 

L’autolesió és l’única forma de reduir  el dolor? Com puc ajudar al meu fill/a?

No. Existeixen moltes altres alternatives que funcionen per tractar amb les emocions i el sofriment que ens poden generar.

Quan el desig d’autolesionar-se és immediat, tenir una llista de coses a fer pot ajudar a cavalcar l’onada dels sentiments intensos de fer-se mal. Cada jove és diferent i, per tant, allò que l’ajudarà dependrà dels sentiments que el nostre fill/a intenti gestionar. Es recomanable parlar amb ell/a sobreles diferents eines que podrien provar a l’hora d’afrontar el malestar i evitar l’autolesió. Algunes estratègies que poden funcionar en el moment immediat són:

• Escriure com se senten en un diari.
• Escriure els sentiments difícils en trossos de papers i després trencar-los.
• Colpejar un coixí suau.
• Escoltar música.
• Fer exercici, sortir a passejar…
• Centrar-se en la seva respiració.
• Parlar amb algú: un amic, un familiar o trucant a una línia d’ajuda.
• Realitzar una afició que li agradi i l’ajudi a sentir-se tranquil, com ara pintar, dibuixar, veure una sèrie, jugar a videojocs, cuinar, etc.

Tot i això, cal continuar treballant i afegint a la vida familiar noves dinàmiques perquè els resultats siguin duradors a llarg termini.

En primer lloc, és important no retroalimentar el cercle de culpa que existeix habitualment entre els membres de la família. Per tant, des de l’inici cal verbalitzar amb paraules als fills/es que ningú en té la culpa del que està passant. No es tracta de buscar culpables, sinó de pensar en què es pot fer a partir d’ara per ajudar-lo/a i per millorar la situació.

En segon lloc, cal ser conscients que l’objectiu no és que el jove deixi d’autolesionar-se, sinó que deixi de necessitar-ho.En aquest sentit, cal ajudar-los a trobar recursos que els puguin ajudar a l’hora d’afrontar el malestar.

Com hem vist, la comunicació juga un paper clau. A casa, podem fomentar la comunicació parlant de les emocions de la frustració, la tristesa, el dolor, els problemes, com a part de la vidai de la necessitat d’acceptar-les. L’autolesió no ha de ser un tema tabú, ja que com més conscient sigui el jove sobre que sent quan s’autolesiona, més fàcil serà controlar aquesta conducta.

A mode de resum, algunes estratègies per ajudar als nostres fills i filles a llarg termini són:

• Fomentar la comunicació a casa.Esbrinar que sent, sense bombardejar-los a preguntes. Conversar d’aquests temes en un espai neutre (fora de la seva habitació, passejant, etc) pot ajudar a que l’adolescent se senti més relaxat.
• Mantenir la calma i evitar el judicis. No cal dedicar tots els esforços en intentar solucionar les coses immediatament. A vegades, val la pena centrar-nos en escoltar, tenir curiositat i mostrar empatia.
• Pensar junts sobre què els fa autolesionar-sei les senyals d’alerta prèvies a la conducta.
• Passar temps de qualitat juntsfent activitats que li agradin.
• Fomentar una rutina diària d’activitats que afavoreixen el benestar(dormir i menjar de forma regular, fer exercici, hàbits d’estudi, cuidar les relacions socials, etc).
• Supervisar al nostre fill/a sense que se senti vigilat/da, ja que si se sent observat/da poden augmentar els seus sentiments d’ansietat i culpa.

 

Tot i que hi ha moltes coses que pots fer per ajudar al teu fill o filla, alguns joves en aquesta situació necessitaran ajuda professionalper canviar i sentir-se millor. Si aquest és el cas, recorda que pots demanar-nos assessorament i suport psicològic especialitzatper acompanyar-vos en aquest procés.

 

Sílvia Sisó Gòdia

Psicòloga Sanitària nº24793