50 maneres d’entendre les relacions de parella

Amb la estrena de la pel·lícula de “50 ombres de grey” basada en la trilogia de E.L. James, la polèmica sobre els missatges que tant els llibres com la pel·lícula envia a les dones i sobretot la preocupació pel que aquesta transmet a les més joves, ha dividit la xarxa en opinions sobre si la narrativa te contingut masclista o no. Les opinions sobre els missatges que envia és dicotòmica, hi han dos clars bàndols: uns/es defensen que no és masclista i que Anastasia Steele és capaç de dir que no i que per tant és fins i tot una dona apoderada i assertiva, i d’altres que el masclisme, representat pel control, l’aïllament, el paternalisme i la intolerància hi són presents en tota la història.

Abans d’introduir la meva opinió com a dona i psicòloga vull emmarcar-la totalment en la meva subjectivitat, per tant, podreu estar d’acord o no i cada opinió és tan vàlida com la meva. Tan sòls demano que em llegiu des d’una òptica crítica constructivista i fer-vos pensar. No diré res que no hagin dit ja la resta de terapeutes, periodistes, entitats de dones o joves, ja que igual que tots/es m’he llegit els llibres i en tinc una opinió, però tractaré de trencar la dualitat i referir que entenc per cert d’una visió i de l’altra.

Per començar confesso que jo aposto per la lectura. Llegir és fantàstic, i penso que l’adjectiu no podria ser més encertat en aquest cas, ja que llegir ens endinsa en una FANTASIA. La LECTURA és per tant una finestra per la que treus el cap, i que et mostra un paisatge diferent que et distraurà, aquesta és la finalitat. No obstant, sinó tenim el nostre esperit crític desenvolupat, per immaduresa i sobretot en aquest cas, sinó identifiquem els nostres propis pensaments màgics (contaminats pel marc social i cultural) podem caure quan hi traiem el cap.

No obstant, penso que la lectura dels llibres va fer una bona labor en “despertar” l’interès per la literatura erotica i aquesta virtut en un llibre, és inqüestionable. Crec que qualsevol llibre que desperti o alimenti el desig sexual de les dones, i de les parelles, tal i com repercuteix la crisis en la libido social actual, és sà.

Però anem a analitzar la historia “d’amor” més enllà de les relacions sexuals que mantenen i la presència del sadomasoquisme i el bondage. Com a psicòloga he de senyalar que les pràctiques sexuals que el llibre anomena no són parafílies (desviacions sexuals) i són practicades per moltes persones adultes, en elles la dominació és consentida i forma part del joc sexual d’ambdues persones adultes. Evidentment la necessitat de dominació està relacionada amb les inhibicions internes del submís, que s’alliberen quan és l’altre qui exerceix aquest control. Ara bé, ho he simplificat per fer-ho entenedor i perquè no desitjo desviar-me del tema que ens ocupa: la descripció de les relacions romàntiques que mostra E.L. James.

És en aquesta part on hi veig el risc, en com el llibre descriu l’AMOR, no en la possibilitat de que les tendes de bricolatge és col·lapsin de compradors/es de cordes, brides o cinta aïllant per les seves practiques sexuals. Allà cada adult amb les seves lliures eleccions!

El risc està en el que transmetem als joves sobre què és l’AMOR. Recentment un estudi del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) ens feia posar el crit al cel, deixant clar que segons l’informe, 1 de cada 3 dones joves considera que és acceptable que la seva parella les CONTROLI. L’estudi posa de manifest aquest poc esperit crític i aquesta acceptació tàcita i insidiosa de conductes masclistes com el domini i el control.

Si, Anastasia Steele diu que no (no obstant, tan sòls recordo una sola ocasió), però la tònica conductual del seu enamorat Cristian Grey, és controlar amb qui es relaciona Anastasia, com ha de vestir, com s’ha d’alimentar, quan ha de fer esport i com s’ha de comportar, i quan no ho fa la castiga, per tant hi hem de sumar la por que sovint descriu que sent la protagonista i la tensió permanent en la que es troba quan intenta intuir quin és l’estat d’ànim de l’hermètic i insalubre Grey. De fet, la infantilitza de tal manera des del paternalisme, que la intel·ligent estudiant amb una prometedora carrera pren decisions que us convido a identificar ja que no referiré per si algú no ha llegit la trilogia. He llegit en algun blog que per molt que des del feminisme és critiqui aquesta relació, això es el que volem les dones: un home poderós i dominant. Evidentment discrepo, per una banda perquè nosaltres, les dones, també creiem en la autorealització personal (segons Maslow no és una necessitat únicament masculina) i reitero que penso que a les dones ens encanta ser lliures en parella, i encara que soni antagònic, això és possible i la nostra experiència com a psicòlogues de Centre PsiCo que realitzem teràpia de parella ho pot ratificar. L’amor és COMUNICACIÓ no inseguretat, és CONFIANÇA no gelosia (de nou relacionada amb la inseguretat) i és LLIBERTAT i RESPECTE per l’altra persona, no CONTROL de l’altre com si fos una propietat en comptes d’una persona amb els seus alts i baixos i les seves necessitats, i sobretot és IGUALTAT i no SACRIFICI I PATIMENT.

Tot i que em podria estendre més us desitjo fer pensar sobre això darrer: l’amor no és sacrifici ni patiment i com a mostra us recomano un conte de WALTER RISO “La princesa” que ens recorda que, la frase “quien bien te quiere te hará llorar” , de nou forma part de l’absurd marc cultural, ja que qui t’estima, et vol veure feliç ni que aquesta felicitat no sigui al seu costat perquè tu no sents el mateix. L’amor és SÀ, la Obsessió i el Control NO.