El maltractament mai comença pels cops…

Sembla senzill, pensar que si el teu home et pega es millor deixar-lo, però des de fora, sempre resulta molt senzill jutjar aquest fenomen social tan complex com és el de la violència masclista.

El cert és que el maltractament mai comença pels cops, un dia de sobte a la persona que estimes “ja no li agradava com cuinava, com netejava, com em vestia”, referia una pacient de 32 anys, “de sobte tot ho feia malament!”.

Tot comença pel maltractament psicològic, subtil, despectiu i disfressat de aparent normalitat, el maltractador intenta relativitzar cada agressió verbal, cada comentari malintencionat, cada mirada carregada de menyspreu, tot és un “miratge” de la exagerada dona. Qualsevol intent de diàleg és absurd perquè ell justifica el que fa contínuament “t’ho busques”, “no te portas como una mujer”, “es que em provoques” i la hostilitat i la tensió continua fins que la violència esclata…i en aquell moment ELLA JA NO COMPREN RES.

No compren la violència, tracta de recordar-se que ho te controlat i que alguna cosa ha tingut que fer perquè ell la agredeixi…clar, perquè ell l’estima, de manera que ELLA NO ESTÀ FENT LES COSES BE, perquè ell l’estima, és el seu home, la seva parella.

I encara que hi vegi una mala acció, encara que tingui ganes de deixar-lo de repent apareixen les disculpes, les lamentacions: “estic estressat”, “es que no me haces caso”, “te quiero con locura”, “tu també m’has fet mal” i tot son ESPECTATIVES DE QUE TORNARA A LA NORMALITAT.

Aquest és el famós cicle de la violència, aquest cercle ple de reforços i càstigs, que sempre s’inicien amb tensió i es desencadenen en una etapa dolça “de lluna de mel” en la que TOT SEMBLA POSSIBLE: CANVIARÀ, TORNAREM A ESTAR BÉ, SOM UN EQUIP, EL NECESSITO, M’ESTIMA…

El problema és que el cicle cada cop és més ràpid, cada cop passen més ràpid del RETRET a L’ INSULT o L’AGRESSIÓ FÍSICA, i cada cop les etapes dolces DUREN MENYS.

La por s’accentua, la indefensió creix, les llàgrimes no paren i el cor surt per la boca cada cop que hi ha tensió i aquest cada cop es converteix en un SEMPRE.

Per raó de la meva feina com a psicòloga, he tingut ocasió d’asseure’m davant de dones ben diferents però amb una característica en comú, EL VALOR, de sortir d’aquest cicle, el valor de deixar de ser VICTIMA per ser SUPERVIVENT.

Com us traslladava al inici del article sovint jutgem amb facilitat i quan jutgem ens distanciem i ens lliurem de qualsevol responsabilitat, que ens agradi o no tenim. La tenim perquè vivim en societat, i actes d’aquest tipus son INTOLERABLES.

Per aquesta raó penso que tenim alguna cosa a dir, independentment de la nostra professió, tenim alguna cosa a dir com a homes i dones, un missatge important que transmetre al nostre entorn: PEL DRET A DECIDIR, PEL DRET A VIURE EN PAU, NO A LA VIOLÈNCIA SIGUI DEL TIPUS QUE SIGUI!